Fals/sa!

La hipocresia és una veïna perversa que no vull veure al meu replà. Li tancaré la porta i la deixaré a fora. Em repugna tant que em fa sortir aquella al.lèrgia que em cobreix la pell d'urticària. No val la pena. 

Arriscar-se

Et despertes d'un mal humor de mil dimonis. No has descansat. Tot i el cansament per l'activitat del dia anterior quan va ser l'hora de posar-te al llit no hi va haver manera d'aclucar l'ull. Has consumit hores i hores de ràdio i has sentit les campanes recordan-te insistentment que estaves perdent la nit. 

Has pensat tantes vegades com seria de fàcil tenir un botonet que ens posés el cervell en stand by o directament comptar amb la tecla Delete de pensaments que fan mal rotllo i poder llençar-te de cap al món dels somnis. Però les persones som complicades per naturalesa, potser el nostre encant rau en aquest fet, no tenim un fulletó d'instruccions i som imprevisibles. Per això de vegades tu mateixa et sorprens per les coses que fas o dius. La rauxa et visita de tant en tant, et dóna la mà, t'estira i llavors et sents imparable. T'agrada arriscar-te, jugar, però no t'agrada perdre. La coneixes molt bé la sensació i saps que no t'agrada perdre, ho detestes. Llavors et promets a tu mateixa que no t'arriscaràs tant, que de vegades no val la pena la molèstia de ni tan sols parar el taulell de joc. Però saps que no ho faràs. T'encanta ser així. Malgrat que alguna vegada no pots dormir i l'endemà estàs de mal humor, com avui.

Una pregunta que ha portat cua

A punt de baixar les escales que condueixen a les andanes de l'estació de tren de Passeig de Gràcia, se m'apropa un adolescent carregant una bossa d'esport: "em pot dir com funciona aquest telèfon?" Assenyala amb el dit la cabina que té al costat. És tan jovenet que el seu cutis es manté encara verge de qualsevol signe propi de l'adolescència. "He de trucar al meu pare." Em diu amb posat atabalat i justificant la pregunta. Adopto el rol de mestra-mama i amb un to de "nopateixisxatoquejotajudaré" li explico com i on ha de posar els diners i que després ha de marcar el número. Un cop fet això me'l deixo comunicant-se finalment amb el seu progenitor.

Baixo les escales camí de l'andana on he d'agafar el tren i somric pensant en el noi, recordant que no sabia utilitzar un telèfon públic i que m'ha dit de vostè. A partir de quina edat has d'acceptar que et tractin de vostè? Un cop d'aire calent, enganxós i d'aquella olor característica que només fa l'estació de Passeig de Gràcia s'abraona sobre mi i em fueteja la cara. Els 10 minuts que espero el tren els inverteixo en barrinar en la situació. En trec 5 conclusions:

1: El noi es deu haver quedat sense bateria al mòbil.

2: És evident que el xiquet no ha utilitzat mai un telèfon públic.
3: Jo a la seva edat NO tenia mòbil i SÍ, he de confessar que jugava a trucar al 003 i a emprenyar a les operadores d'informació amb preguntes absurdes des d'una cabina de telèfon. I segurament aquest és un dels motius principals pels que sé com utilitzar un telèfon públic.
4: Ara ja no utilitzo mai els telèfons públics, ni per trucar ni per "jugar". De fet, si n'hagués d'utilitzar un no sabria ni on anar-lo a emprar. Però d'alguna manera continuo "jugant" amb el telèfon. La diferència és que ara el porto a la bossa i és intel·ligent.
5: Hi ha coses que no canvien.

Pluja d'estiu

Sent com trona a l'exterior, el cel vol ser el protagonista de la nit i enfadat deixa anar uns quants llamps que ho il.luminen tot. L'aigua cau violenta i rebota contra l'ampit de la finestra. 

Ella s'ho mira des del llit. Malgrat la guerra que hi ha fora, ella se sent en pau. Gaudeix de l'espectacle que ofereix la natura.

Sent com parlen amb entusiasme i motivació de la independència del seu país. Un colla de gent anònima els ha visitat per explicar-los com des de l'anonimat i conjuntament treballen vers un mateix fi. L'emociona, l'engresca i anima a continuar lluitant pacíficament per aconseguir allò que aquell petit gran país seu es mereix.