Una pregunta que ha portat cua

A punt de baixar les escales que condueixen a les andanes de l'estació de tren de Passeig de Gràcia, se m'apropa un adolescent carregant una bossa d'esport: "em pot dir com funciona aquest telèfon?" Assenyala amb el dit la cabina que té al costat. És tan jovenet que el seu cutis es manté encara verge de qualsevol signe propi de l'adolescència. "He de trucar al meu pare." Em diu amb posat atabalat i justificant la pregunta. Adopto el rol de mestra-mama i amb un to de "nopateixisxatoquejotajudaré" li explico com i on ha de posar els diners i que després ha de marcar el número. Un cop fet això me'l deixo comunicant-se finalment amb el seu progenitor.

Baixo les escales camí de l'andana on he d'agafar el tren i somric pensant en el noi, recordant que no sabia utilitzar un telèfon públic i que m'ha dit de vostè. A partir de quina edat has d'acceptar que et tractin de vostè? Un cop d'aire calent, enganxós i d'aquella olor característica que només fa l'estació de Passeig de Gràcia s'abraona sobre mi i em fueteja la cara. Els 10 minuts que espero el tren els inverteixo en barrinar en la situació. En trec 5 conclusions:

1: El noi es deu haver quedat sense bateria al mòbil.

2: És evident que el xiquet no ha utilitzat mai un telèfon públic.
3: Jo a la seva edat NO tenia mòbil i SÍ, he de confessar que jugava a trucar al 003 i a emprenyar a les operadores d'informació amb preguntes absurdes des d'una cabina de telèfon. I segurament aquest és un dels motius principals pels que sé com utilitzar un telèfon públic.
4: Ara ja no utilitzo mai els telèfons públics, ni per trucar ni per "jugar". De fet, si n'hagués d'utilitzar un no sabria ni on anar-lo a emprar. Però d'alguna manera continuo "jugant" amb el telèfon. La diferència és que ara el porto a la bossa i és intel·ligent.
5: Hi ha coses que no canvien.